En aquesta societat si te sortises una mica de els somnis prestablits et tallen les ales.
una vida que es limita a caminar el teu cami sense molestar a ningu pero tambe sense ajudar-lo
com molta gent fa amb els indigents,
pero a ningú l'importa.
Els sentiments caduquen per les modes preestablides,
hi ha que aprofitar el petits impulsos no reprimits i explaiarse en ells.
També hi ha vegades que el món fa que no pugam sentir be la bellesa de les coses que ens envolten.Creen una sensacio de hipocresia i egoisme a la vegada que estrés.
Els pensaments no programats i una mica forar de lloc tels esborren amb uns altres seus exposats com una felicitat capitalista, i mai solidaria material i mai emotiva.LLunyana del sofriment pero tambe de la verdadera alegria.
Respecte a lo del camí marcat, clarament es aixina.Et posen una etiqueta i deus d'actuar segons pensen ells que tu ets.
Clarament falta amor, sexe, emocions potents pero a la vegada reflexionades, (musica jaja) i trobar un sentit a la vida ajudant als demés...
Aixina tot el mon seria una miqueta mes feliç.
Crec que me he quedat curt pero no tinc mes temps :)
Aquesta es la trista realitat.
Un beset parlem
