En aquesta societat si te sortises una mica de els somnis prestablits et tallen les ales.
una vida que es limita a caminar el teu cami sense molestar a ningu pero tambe sense ajudar-lo
com molta gent fa amb els indigents,
pero a ningú l'importa.
Els sentiments caduquen per les modes preestablides,
hi ha que aprofitar el petits impulsos no reprimits i explaiarse en ells.
També hi ha vegades que el món fa que no pugam sentir be la bellesa de les coses que ens envolten.Creen una sensacio de hipocresia i egoisme a la vegada que estrés.
Els pensaments no programats i una mica forar de lloc tels esborren amb uns altres seus exposats com una felicitat capitalista, i mai solidaria material i mai emotiva.LLunyana del sofriment pero tambe de la verdadera alegria.
Respecte a lo del camí marcat, clarament es aixina.Et posen una etiqueta i deus d'actuar segons pensen ells que tu ets.
Clarament falta amor, sexe, emocions potents pero a la vegada reflexionades, (musica jaja) i trobar un sentit a la vida ajudant als demés...
Aixina tot el mon seria una miqueta mes feliç.
Crec que me he quedat curt pero no tinc mes temps :)
Aquesta es la trista realitat.
Un beset parlem
Si la veritat és que sí, tot seria molt millor si no hi haguera ni política, ni racisme, ni formalismes estúpids, ni tabus sobre certs temes, si no hi haguera ningun règim establert per als sentiments, però hi ha que lluitar per estar al marge d'això què ens han inculcat, mentre que existisquen persones com tú el món s'allunyarà un poc menys del fracàs de les emocions :)
ResponderEliminar